BERNAT CASTANYS
EL TEMPS EN IDA Y VUELTA A N. YORK
DE
J. L. RUIZ
El químic José Luís, esdevingut alquimista del verb i escultor del logos, en el seu poemari Ida y vuelta a Nueva York, ens mostra destil·lacions quintaessenciades de la seva experiència poètica, del seu esdevenir al llarg del temps i l’espai a Granada, Barcelona, Nova York. Són els seus poemes unes peces d’orfebre, cisellades amb l’escarell del seu do de la paraula intuïtiva i essencialista, la paraula pròpia de la poesia, mestra de la filosofia. És José Luís un poeta caçador d’essències existents a lo Hölderlin, a lo Nietzsche, a lo César Vallejo, que saberen captar el missatge de les coses viscudes i dels fets sentits. La poesia de José Luís és com la d’aquests poetes-filòsofs : una poesia metafísica o una metafísica poètica, si bé aquesta és d’índole immanentista, existencialista, sensitiva.
Pel fet de ser aquests poemes productes d’un rigorós i exigent treball, la seva comprensió no és gens fàcils. Exigeixen atenció i tensió sostingudes i penetrants, però que, en encertar en la seva intel·lecció, produeixen gaudi i alegria intel·lectual. Són poemes hermètics, esotèrics. S’han de llegir amb sàvia paciència, sense pressa, vers a vers, paraula a paraula, amb pauses que permetin que el seu significat sigui aprehensible. És, per això, que el lector dels poemes de José Luís, si vol entendre’ls, s’ha de fer poeta i recreador. Quan es produeix aquesta recreació poètica brota l’empatia, la simpatheia, la comunicació.
És aquest poemari un conjunt de poemes de maduresa, de serenitat no exempta de pathos, enyors i anhels, assaciats alguns, però, molts d’ells, sense sadollament.
El poeta es fimbra sobre la corda tesa i tensa del temps i l’espai en les distintes dimensions de l’ara i de l’ací, de l’abans i del més enllà:
“Por los cauces del tiempo, que nos tocan,
Pasa, de la mañana al correr de la tarde,
Del amanecer suave de ese otoño
Al clamoroso tornasol de la puesta del sol” ( p. 13)
La poesia metafísica de José Luís planteja els torals problemes de l’existencialisme: la relació de l’ésser amb el temps i l’espai, però, sobretot, amb el temps. És aquesta qüestió del temps una de les antigues i constants de la filosofia.
Des d’Aristòtil fins a Heidegger passant per Sant Agustí i Kant, ha estat objecte de reflexió perplexitant.
En el nostre poeta la sensibilitat està marcada per la temporalitat en les seves múltiples dimensions. Heidegger, amb el seu Ésser i el temps influí sobre l’art i la literatura del segle XX i XXI com és manifesta en el Dalí dels rellotges tous o en el Machado dels camins i els temps, i, ara, en el Jose´Luís dels records i els temps.
Del temps el poeta distingeix el físic: el de les hores, dels dies, de la nit i dels anys, del psíquic: el dels records que “vuelven y se encarnan”. (20) amb el dolor-gaudi de l’enyor. És tan remarcable aquest sentiment de dolor que alguns poemes semblen destil·lacions d’un cor adolorit. Tanmateix, degut a la seva bondat natural, aquest cor no és amargat, rancuniós, pessimista. Solament, és un ésser desorientat en el bosc embullat dels dies :
De donde vienes y a donde vas en el bosque
Intrincado de la vida” (p. 18)
-diu en el poema “Raíces”-, i en front de
“las tijeras en la vida que cortan la lluvia
Que cae en los corazones” (p.18)
situa
“la luz que recoge los corazones solitarios”
Aquesta pluja vital esdevé una vida plena d’ànsies esfilagarsades, de somnis percutits. La poesia de J L. traspua vera saviesa, car aquesta prové dels patiments i passions. A diferència i complementàriament a l’aforisme del bíblic Llibre de
La dimensió temporal dominant o més al·ludida és la del passat amb els records que són com les ones de la mar que sempre retornen o es repeteixen:
“Unos tiempos de recuerdos que vuelven y se encarnan,
bajo los párpados nuevos,
con los latidos iniciales
y con los sueños de los años larguísimos” (20)
Veiem en aquests versos la proclamació de la mítica i constant llei de l’etern retorn, qualificada d’il·legal (p. 32). Aquest mite de l’etern retorn prové dels grecs que en tenien vàries versions mitològiques: la de la roda d’Ixion o la de la condemna de Sísif. D’aquesta última versió, l’existencialista Camus farà la seva versió en El mite de Sísif.. També Nietzsche repren la tesi de l’etern retorn tot interpretant-la a la seva manera psicologista i ontològica.. A aquesta tesi també es refereix Kierkegaard amb la seva categoria de la repetició. Doncs bé, el nostre poeta/filòsof es referirà constantment i de diverses maneres a aquesta tesi, tot concebint l’etern retorn com “l’eternidad del vaivén” o “el vaiven de las olas, de los años”. La percepció dolorosa a lo nietzscheà és apreciable en el poema intitulat “Inicial”:
“y el mundo entorno, que desguaza las cosas anteriores,
vuelve a las mismas heridas de siempre” (35)
Però aquest retorn o repetició no és mecànic, sinó renovat per una nova visió de les coses car “los recuerdos vuelven y se encarnan bajo los párpados nuevos”, tot encetant nous delits i glatiments o, com diu el poeta:
“con los latidos iniciales
y con los sueños de los años larguísimos” (p. 20).
Aquests distants anys, són contemplats, a vegades, amb malenconia, a vegades, amb cansament :
“Melancólico, con la vista en la lejanía, miro el
vaivén de las olas
-como la vida-
incansables” (p.60)
“en este cansancio de repetir el rostro,
cada minuto, en las hogueras de la tristeza.” (22)
diu en el poema “El amanecer vuela por los aires”, un dels poemes del llibre en el que José Luís se situa en la línia de poetes inspirats per Nova York com Juan Ramón Jiménez i García Lorca.
Aquesta tristesa i malenconia, la virtud filosòfica per antonomasia, són els maons de què estan construïdes les entranyes del castell que el poeta-filòsof porta dins seu.
Aquest retorn de dolorosos records porta el poeta a tornar al mateix lloc del temps i l’espai: la seva infantesa qualificada de “galaxia infantil y celeste” formada per la casa dels pares, el pati de l’escola, la plaça i els carrers i els camins per on reia i ploriquejava....:
Aquest temps no és absolut com succeix amb la buida forma a priori de la sensibilitat de Kant, sinó que és un temps prenyat, amarat de records infantils. La infància com a jardí perdut de l’home és com la mar de Paul Valery “toujour recomençant”. Aquesta referència a la infància és fontal i, per a mi, l’inspira, juntament amb el poema dedicat a la mort de la mare, els versos més brillants de tot el poemari:
Qué recuerdos de tiempo cuando el padre, la madre y yo, niño, calentábamos
El sueño con la luna” (116)
Els records,conceptuats com “la gasa que me rodea ahora”, no tornen mecànicament, sinó que es presenten fecundats de seminals desigs constitutius de l’esdevenir del poeta que es desenvolupa a l’àmbit de la sala de la classe/aula en què s’incubà la seva voluntat de ser més i millor:
“En la sala bailaban, todos los días,
incubando acuciantes deseos” (p. 15)
Aquest passat sempre és i serà un present, puix que, encara que l’hàgim temporalment, momentàneament, oblidat, és subjacent i constitueix el nostre present:
“Evoco la niñez perdida entre los papeles que surgían
de la región inmensa del ahora”.
.
Si se privilegia el passat es pel fet que som el que fèrem i fòrem i el que recordem del que fèrem i fòrem. A més a més, com diu :
“ en el recuerdo estan las rosas” (97) o “
el recuerdo se complace en las raíces”. (idem)
Del passat resten els vestigis d’aventures i desventuras que reapareixen en els somnis i en les vetlles. Els records esdeven pols, la pols dels mots o “polvareda de palabras” (53)
En aquest passat no tot són records de gaudi i joia, no tot fou casa i llar, pati de jocs i lleure, sinó, més aviat, esta saturat de decepcions i de frustracions, de fracasos i de descoratjaments.
En el poema intitulat “Memoria del tiempo que fue”, el passat, per mitjà de la memòria, és exaltat, enlairat, fins a les més altes regions com succeix en el més poema tal vegada més aconseguit, aquell en què s’evoca la mort de la mare envoltada, embolcallada pels fills :
“”Que hay un cariño que no nace nunca,
que nunca muere.
Y así entender los sentidos arrinconados
Mientras se recogen los restos de la respiración
En el consuelo de las miradas ansiosas.
Y los hijos cogen la memoria
Para ponerla en el cielo de la gloria.” 96)
Però tot poeta és un Jano que no solament mira vers el passat sinó també com un vident o arúspex vers albira el futur, tot esdevenint profeta del que vindrà car aquest ja
està in nuce, en nou, i que ell, ràdar, sap sentir i presentir, veure i preveure :
“marcan las horas de las caminatas de los profetas” (p.35)
Pel que fa a la mirada del nostre poeta devers el futur, qualificat d’inevitable, de “boca negra”, a vegades, ens apareix un tant casàndric, agorer, tot advertint-nos del que pot ésser o esdevenir de malastrugança, sobretot pel que fa tant a l’oikos, l’hàbitat de l’espècie humana i les altres espècies com a l’oikos o casa de la comunitat econòmica i sociocultural. Aquesta preocupació per la destrucció de la casa de l’ésser el mou a demanar-nos que en sigam responsables, amb sentit de futur respecte a les generacions futures.
Aital porvenir de malastrugança es palesa amb els esclats de violència legalitzada dels botxins i la contraviolència comprensible de les víctimes:
“La remesa de las agresiones se avecinan ya
desdobla la noche y en las esquinas deja un fuerte hachazo de desdén.
El hombre hecho una ruina; la mujer observando la senda.” (38)
En altres versos l’arúspex diu ;
“La mesa del sacrificio se prepara ya
Marea de sangre” (77)
“Todo está rompiéndose entre ruidos y sangre
Y llegan los gritos de la lejanía.
Sangran los relojes.” (82)
“La destrucción declara el mundo
Inundado de ardores y fuegos.” (92)
Aquesta visió obscura és freqüent en els poemes inspirats a Nova York. En poema, l’intitulat “Después”, en el que l’home-poeta ens parla de la seva estada en la ciutat dels carrers en vertical (calles verticales) en què l’home és horizontal, en la ciutat dels canaris engarjolats (los canarios que estaban dentro de su jaula”), en la ciutat en la que els peixos canten als balcons per foragitar les gavines i en la que la imaginació de la gent esdevé destrossada (aquí a toda la gente se le destroza la imagincaión), el poeta sent i percep fred, por, angoixa, solitud, seriositat en els rostres, desig de carícies, acabament, finitud, abisme, ferides d’amor i el murmuri del vol de les desil·lusions:
“frío, solo frío (105)
“rastreo con la vista el panorama serio del vaivén de las cosas”,
“la frontera donde todo se acaba”
“que la vida hace tiempo que no sale”
“el amor es herido por la luz de la vida” (109)
“la frontera donde
se acaba todo
la vejez contempla la
derrota y el abismo”.
Ara bé, davant d’aquest panorama el poeta, per a la meva sorpresa pel que sé d’ell, un home revoltat contra l’explotació de l’home per l’home, ens diu, tal vegada un tant cansat i desesperat, que:
“En medio de la gran destrucción” (38)
“Es imposible hacer nada
Que no sea grito de angustia y protesta
En este espacio de ratones” (115)
Tanmateix, com és impossible no fer res, el poeta es dedica a recordar, a cridar, a recorrer espais onírics, a sentir els olors, els colors, els sabors i els rumors dels fressats camins terrestres i marítims. Així mateix, el poeta continua sorprenent-me en declarar que creu o tem que aital destrucció probablement sigui imposible d’evitar-la, ço és, en sentir-se impotent. I així, en cop d’exhortar-nos a la lluita contra la injusticia i el desastre ecològic, ens invita a fugir, a anar a la zona on encara no s’han produït aitals transtorns: el camp, la montanya, el Sur, el país de la llum i el caliu espiritual, a la recerca de la vida retirada i contemplativa, tot contituint una petita comunitat on sigui posible “¡el cordial y caluroso roce!” (99) i es pugui practicar “el amor de la gente reunida.” (99) :
“Vete al campo, vete a la montaña limpia,
Contempla los horizontes recortados
Los espacios de los carniceros,
los pinos que exaltan las lontananzas rojas.” (38)
“Vete muy lejos del negro día
Hacia el Sur, vete, corazón, a la lejanía;
Contempla los acordes recortados
En el crepúsculo de la alegría
Y huye de los futuros helados,
De los guiños que exaltan las adivinas locas.
Las palabras salen de la tierra desquiciada” (77)
No obstant a aquest pessimme o catastrofisme enunciat, l’ànima del poeta l’anima mitjantçant noves paraules a continuar fent camí pels carrers i les mars, pels rius i les persones:
“las palabras me rodean y entre la espuma
tumultuosa de las calles me dijo mi alma: ¡vamos! (83)
Aixi mateix, invoca l’esperada esperança:
“Oh esperada esperanza!
Aquel día sabremos
Que eres la riqueza y el empuje que impide
Llevar hacia la nada.” (26)
Així, doncs, veiem que el poeta predominantment respecte al futur té una visió negativa, inexorable. I és que, a diferència del record i la memòria del passat pel fet d’estar sempre retornant són immensos, oberts i renovable, el futur és inescrutable, limitador, tallant, oclussiu
:
“ la puerta del futuro está cerrada” (97)
Per acabar i pel que fa a José Luís com a persona i amic, voldria remarcar que on se sent millor és entre amics, en reunió, entorn d’una taula, amb un bon got de vi, amb una bona conversació i, sobretot, amb la companyia de la seva estimada Llum a la que li dedica la part del poemari intitulat
“Páginas para Llum”
Als amics els demana que ballen, que canten sota la pluja fulgurant del sol :
”corazones, seguid bajo la lluvia” (99)
I és que, amb la festa, tots els penars del passat perden la seva veu d’oblit i el cor retroba el paradís perdut :
“La profunda ilusión de una alegría antigua.
Toda la fiesta de la tarde se emociona
con los instintos metidos en las entrañas del tiempo”,
El corazón goza metido en el paraíso.” (100)
Així doncs, encara que el poeta sàpiga que el sol farà el seu camí vers l’ocàs, el gaudi compartit amb els amics l’omplirà d’alegria pura:
“La multitud
Goce con alegría pura.
Después se ocultará serenamente
La luz
En un ocaso sin tierra.” (37)
El sol
Vuelve a estar
A la vista
Y la cometa vuela.” (34)
Així doncs, malgrat el que he remarcat sobre el sentit de dolor, de fracàs i de temença del poeta, el sentit o, millor dit, l’anhel predominant, en ell és el del gaudi, de l’esperança i de l’alegria compartida amb els amics i amb tot aquell que vulgui adherir-se-li.
I és que el poeta, per a qui “todo es lírico y vibrante como una guitarra”, (46) es fa ressó de tot i de tots, de tot el que l’envolta (l’espai amb tots els seus colors, olors i formes ) i tots els que l’envolten. Res queda fora del seu ampli cor ja que, en ell, caben tots els qui vullguin apropar-se-li:
“todos cabéis en mi corazón,
aupando el fuste del amor” (47)
Per tot plegat, percebo el poeta José Luís com un home sorprés, bocabadat, atònit, de paraules grogues, però sàvies, sencill, clar, net, sense doblecs ni malícies com ell diu de si mateix :
“No tenia ni dobles fondos ni malicia” (112)
Certament, José Luís és un home delerós de vida buena i de desesperada esperanza, de passions i d’il·lusions, delitós de saber i de festa, procurador dels perfums de l’enraonia i de la tabola (“los perfumes de la charla”) (116) amb els amics (“con canciones que buscan amistad”), car aquests són la guardiola del nostre conviure amb els altres :
“Alguien guarda
Una alcancía entre vosotros, los amigos”
Mes, l’espai de ratolins, les fronteres en què viu i vivim,, li i ens, dificultin realitzar plenament aitals desigs :
“ No puedo conseguir lo que persigo
Ni el entorno ni el viento me permiten lograrlo” (113)
No hay comentarios:
Publicar un comentario